Hui dia 8 de Març i amb l’inspiració de les nostres companyes d’Asturies en Bici, que han decidit declarar-se associació feminista, volem fer una reflexió sobre mobilitat i gènere.
Segons un estudi, el 19,5% dels homes es desplacen per motius laborals, mentre que aquest percentatge baixa al 15,1% en les dones. El motiu és que els desplaçaments de les dones estan més vinculats a les tasques de gestió de la llar familiar o a prestar cures a altres persones. En aquest sentit, hi ha una altra dada interessant que corrobora aquesta estadística: els desplaçaments femenins són més curts, i en més de la meitat dels casos (51,8%) se circumscriuen al districte de residència (tret de l’article de premsa del 27/06/19 UOC Universitat Oberta de Catalunya. Mobilitat urbana segons el gènere: les dones es mouen amb transport públic, i els homes, amb vehicle privat).
Els espais urbans han estat planificats per situar al centre les activitats productives i mercantils sobre les activitats de trobada social i reproductives. L’espai urbà s’ha convertit en un lloc de pas i no d’estada, s’ha primat la velocitat i eficàcia sobre la qualitat humana i ambiental i l’acces als bens i serveis. Al centre dels carrers, donant importància i prioritzant, s’han situat els vehicles a motor, cars i contaminants, amb capacitats i potències excessives per a la ciutat. En el model actual el cotxe furta l’espai d’aquelles persones que caminen o van en bicicleta. És el moment de posar límits a l’expansió de la ciutat, a la velocitat i a l’espai que ocupen els cotxes, a l’aparcament gratuït, etc. per construir ciutats multinuclears, complexes i compactes.
El disseny de l’espai i la mobilitat no són neutres sinó que es realitzen per subjectes amb cosmovisions i interessos. Els espais condicionen, ens envien missatges, ens diuen constantment quins són els comportaments adequats i quins no. Per exemple, podem anar en cotxe a 80 km/h a la Gran Via Pérez Galdós però a la ciutat vella només a 20 km/h, en canvi ser un caminant o ciclista en aquest primer carrer és desagradable, mentre que no ho és en el segon. El disseny de la gran via atrau a més cotxes i expulsa a les persones, mentre que al centre és al contrari. Si oblidem que el disseny de la ciutat és intencionat i polític ens estarem enganyant. Hem de començar a reivindicar ciutats amb cosmovisions inclusives i feministes, que donen espai a les cures i la reproducció com a la tasques essencials que són.
El model de ciutat en el que vivim ha estat construit amb una lògica patriarcal, que pensa en les necessitats d’un individu tipus: un home blanc cis, heterosexual, de mitjana edat, ocupat en un treball mercantilitzat, sense disfuncionalitats, de classe mitjana, en una economia capitalista i amb apenes tasques reproductives, sense pensar que aquest model d’individu pertany a una minoria. Amb aquest referent, la ciutat ha estat planificada per a ser usada, mercada i consumida. Aquesta visió situa el mascle capitalista de l’espècie humana al cim d’una jerarquia de dominació on tot el que queda baix treballa per al seu benefici amb el discurs de la ciència objectiva i la tecnologia com a solucions simples i definitives. El que no s’ha arribat a reconéixer en aquest paradigma és que per a que el sistema funcione, hi ha al darrere tot un teixit de persones silenciades i oprimides. Aquelles persones que proveeixen les tasques reproductives dia rere dia, o aquelles qui, en altres racons del món, racialitzades i menyspreades, produeixen articles de consum a baix preu a costa de la seua salut i seguretat per a que siguen consumides per al gaudi d’aquest home arquetip. El sistema actual crea alguns guanyadors però el que no avisa és que els perdedors també són imprescindibles.
Com a essers humans que som mai hauriem d’haver oblidat que som interdependents i ecodependents. Compartim, amb la resta d’éssers vius un ordre ecològic que ens permet viure, del qual formem part i que ni és nostre ni està al nostre servei. Estem subjectes les unes de les altres per a viure, no només durant la infància sinó al llarg de tota la nostra vida. La idea de que les persones com més autònomes millor no és certa i a més condueix a l’aïllament.
És per això que des de València en Bici reconeixem que la ciutat que hem estat dibuixant en les nostres ments com aquella que volem habitar no és una altra que una ciutat feminista. I com tot allò que no s’expressa en veu alta queda silenciat cal dir que nosaltres també, València en Bici- Acció Ecologista Agró, som una associació feminista. Així que seguirem treballant per aquesta ciutat desitjada reconeixent-nos com a persones complexes i interdependents, i intentarem convergir tot el possible amb el moviment feminista tant en les nostres propostes cap a l’exterior com en les relacions personals i assambleàries de grup.
